Entrevista a Maria Arsegol Mateu, amb motiu del seu 100è aniversari

Maria Arsegol Mateu va nàixer a Vacarisses, a la casa de Cal Pardet, el 21 de juliol del 1926. Tot i haver viscut a Sabadell gran part de la seva vida, sempre ha mantingut el vincle amb el seu municipi d’origen. De fet, hi ha tornat, ja que, des de fa 3 anys, viu a la Residència El Serrat. L’alcalde de Vacarisses, Antoni Masana i Ubach, hi ha conversat, aprofitant que avui arriba als cent anys.

Com recorda la seva infància a Vacarisses?

Tinc molt bona memòria. Llavors, hi havia el col·legi de les nenes. Recordo la Josefina, que va venir de Huesca. Al seu marit el van traslladar a l'estació de Viladecavalls, perquè era ferroviari. Ella anava i venia cada dia al col·legi i, a les quatre de la tarda, ja marxava perquè havia de fer el camí per anar a buscar el tren cap a casa seva. Això va ser els anys que vaig anar al col·legi, que no van ser gaire profitosos. Però hi anava amb les amigues, com l’Angeleta de Cal Muç i la Pepeta. Després, l'any 41, ja vaig anar amb els meus pares a Sabadell.

A què es dedicava la seva família?

Teníem una parada de fruita i verdura al mercat central de Sabadell, i dels anys 40 als 60, hi vaig anar a vendre a les sis del matí. Després, vaig tenir nòvio, em vaig casar i vaig tenir tres fills. Ha anat passant el temps i he arribat als 100 anys.

Per la seva edat, va viure la proclamació de la Segona República. Què li ha quedat més gravat d’aquells dies?

Justament, em van treure les glàndules el mateix dia. Vam anar amb el pare i la mare a Barcelona, al Passeig de Gràcia, el doctor em va agafar, es va posar a la cadira, em va posar a la falda, em va lligar les cames i allà assegudeta vaig veure com queien les amígdales en un platet. Ens van donar un líquid per al viatge, vam agafar el tren i el pare em va pujar a collibè perquè em sembla que tenia 5 anys o 6. En aquell temps, teníem família de l’Argentina a casa, i, quan vam tornar de Barcelona, al poble la gent cridava al carrer perquè estava contenta i ballava.

També va viure l’esclat de la Guerra Civil. Com va afectar el dia a dia de Vacarisses?

Recordo que van portar un autocar ple de gent de Madrid i l'Ajuntament els va repartir per les cases, com la de Ton Carnisser, que tenia un noi que es deia Raúl. Recordo també la família que vivia al costat de Cal Benet, al capdamunt del carrer Major. La senyora tenia una nena petita que van destinar a casa meva. Sempre teníem roba per cosir i aquella senyora venia, es quedava a menjar i ens cosia tota la roba. Tenia una noia gran que també anava a fer feina per les cases i una altra nena, la Mari Luz, la van portar a Cal Sastre i li preguntàvem: “¿Qué has comido hoy?”. I sempre deia: “Patata, carne y sopa”.

Nosaltres teníem molts conills i gallines i, a la casa, teníem, i encara tenim, uns terrenys. Un a Torreblanca i l’altre al Camí de l’Obac. En aquest, al final del tros, hi ha un pou d'aigua boníssima. I allà, el meu avi, el meu pare i el meu home van treballar per fer un hort i no ens va faltar res de verdura ni menjar.

I de què vivien a casa seva en aquesta època?

Treballàvem la terra i també ens portaven menjar. A més, la família argentina ens enviaven, dins una caixa feta de fusta de fullola perquè no pesés, sucre, arròs, un pot de cafè, xocolata..., tot ben posadet. Amb això, fèiem intercanvi amb altres botigues que ens assortien sempre. Teníem menjar de tot tipus. De gallines, en teníem una col·lecció i també conills. Jo anava a buscar herba per al conills amb un sac a l’esquena.

I què en feien dels conills? Se'ls venien?

I també ens els menjàvem perquè els teníem al terra i anaven proliferant.

Què recorda de després de la guerra?

Després de la guerra, no ho vam passar gaire bé perquè ens tenien fitxats d'esquerres. Ens miraven una mica de reüll. Llavors, als que érem d’esquerres, ens feien anar a escombrar l'església.

La major part de la seva vida ha viscut a Sabadell. Per què va marxar de Vacarisses?

Perquè la botiga estava malament. No teníem coses, no veníem, i uns nebots dels meus pares havien anat a Sabadell perquè en aquell temps havien inaugurat un mercat. El meu pare va comprar-hi una parada. Cada mes havies de pagar un tant, però la parada representa que era teva. Vam vendre-hi molts anys i jo hi vaig ser molt feliç perquè la gent ens tenia molta confiança. No vam fer gaires diners perquè, la veritat, no cobràvem de més ni pesàvem malament.

Fa 3 anys va tornar a Vacarisses, a la Residència El Serrat. Com és el seu dia a dia aquí?

M’hi trobo molt bé i aquí treballo. No soc jubilada encara. Faig ganxet i sense ulleres.

En breu, farà cent anys. Quin creu que és el secret per arribar-hi?

És que això quasi no ho sé perquè ha anat passant la vida i als 99 me'n vaig donar compte. Mira, per molts anys, els meus fills contents i, a més a més, me'n recordo de tothom, dels veïns de Sabadell i dels de Vacarisses. Jo era molt amiga de la Rosa Castellet i la Montserrat Gibert, i fèiem molts espectacles.