25 de febrer de 2019
“Vacarisses és una estima, una necessitat, una petjada a la meva personalitat”
L’egarenc Dani Ramírez és un dels homes del temps de TV3. Actualment, podem veure’l als telenotícies dels cap de setmana. Durant molts anys, ja des de petit, va estiuejar i viure a Vacarisses i encara hi manté vincles familiars. L’hem entrevistat per saber més sobre la seva professió i què el lliga al nostre municipi.
Per què vas decidir dedicar-te a la meteorologia?
Mai m’ho vaig plantejar, va aparèixer la possibilitat després de molts anys. M’hi vaig aficionar quan en tenia 12 i cada cop hi tenia més interès, més vivències de nevades a Torreblanca i Vacarisses o tempestes a l’estiu. Això em va marcar molt i, de ser una mena de hobby, poc a poc vaig fer estudis, cursets i conferències fins a tenir una oportunitat laboral.
Sortir a la televisió i ser una cara coneguda afecta en el teu dia a dia?
Gens, en general. En alguns casos, es poden presentar fets simpàtics o de reconeixement vers la meva feina o persona, com una salutació, una broma, una rialla, una pregunta tòpica (que plourà?) o una explicació del temps de la zona. Fets que agraeixo i encaixo amb amabilitat. Forma part de la meva feina.
Quin és el teu vincle amb Vacarisses?
Vaja, no és cap vincle ben bé... és una estima, una necessitat, una petjada a la meva personalitat. Els meus avis van tenir una de les primeres “torres” a Torreblanca, a tocar de la plaça de l’església. Segons m’han explicat de petit, fou la tercera casa, cap allà als anys 60. De fet, tinc fotos de 1971 al pati de casa. Els avis pujaven en tren. Mil aventures m’havien explicat: la festa del Mussol, el descarrilament del cremallera de Montserrat, els aiguats de 1962 i del setembre de 1971, quan s’esfondrà el pont de la Riera de Sant Jaume. La meva infantesa i joventut són a Torreblanca primer i, després, uns 12 anys al poble de Vacarisses (a la Barceloneta); aquí hi passàvem tots els caps de setmana de l’any, festius i estius. Fins que, al final, els meus pares i germans hi van establir la seva residència, a principis dels 90. Tots són vacarissencs, menys jo, curiosament.
Sabem que ets excursionista i amant dels esports de muntanya. Creus que hi han influït les teves vivències vacarissanes?
I tant, completament. Aquí tot és muntanya, tot roques i cingles vermellosos, rieres i serralades. Cada dia feia excursions, bé fos amb la família, amics o jo sol. Amb 10 anys, ja m’escapava a la muntanya a fer experiments, peripècies i petites aventures a la Natura. Aquí i a Sant Llorenç del Munt, em vaig iniciar a fer escalada. A córrer per la muntanya, fer la Matagalls-Montserrat (que ens passa pel terme) i, quan nevava, trineu i esquí nòrdic alguna vegada. Així em van captivar l’esport i la muntanya. Em vaig fer soci del Centre Excursionista de Terrassa (CET), em vaig federar i vaig sortir als Pirineus i als Alps, vaig participar en algunes competicions i també en dues expedicions als Andes de Bolívia i al Karakorum, al Pakistan. Tot va començar trescant per Vacarisses, lògicament.
Gràcies al col·laborador d’El Terme David Hernández, coneixem la barraca de Cal Torres o cabana de "la Peülla", tal com la vau batejar amb la colla d’amics, cap als anys 80. Amb aventures viscudes com aquesta, suposem que deus guardar bons records de les estades a Vacarisses. Recomanaries estiuejar-hi?
És clar, perquè m’ho estimo. També amb algunes penes i algunes reticències com tenir tantes urbanitzacions, alguns incendis viscuts o el crònic i polèmic abocador de Coll Cardús (ara CTR). Per la resta, és un lloc fantàstic, no per estiuejar, sinó per viure-hi sempre.
Qüestionari vacarissà
Un lloc de Vacarisses: La punta del Cingle Petit, “sobre el Trono”
Un record vacarissà: Reconstrucció-excavació d’una cova entre la Cova Penjada i la Cova Cremada; la Cova del Gripau la vam batejar.
Una activitat vacarissana: Actualment, la cursa de la Campana. Abans, esports a la Festa Major.
Una millora per al municipi: Tancar Collcardús (sembla un somni que mai arriba)
Un llibre: Cap, algun de científic potser.
Una pel·lícula: Cap en especial; en tot cas, d’acció, aventura o terror.
Un personatge de ficció: De petit, m’agradava en Tarzán.
Un personatge real: Cap, potser Bruce Dickinson (cantant d’Iron Maiden)
Un plat: Pèsols de Llavaneres o cigrons de Mura.
Amb la col·laboració
