Entrevista a Laia Camps, del grup Celobert

'Presentar el disc a casa meva va ser com tancar un cercle vital'

La vacarissana Laia Camps estudia a l'Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC), que és l'origen del grup de què forma part, Celobert, una de les noves referències de la música festiva a Catalunya. El passat 10 de maig van publicar el seu disc de debut, Llum, que van presentar a la biblioteca municipal El Castell. Hem entrevistat la Laia per saber més sobre la seva trajectòria musical i la de Celobert.

 

Què et porta a inscriure't a l'ESMUC?

Faig música des de petita. Vaig començar a l'escola municipal del poble (EMMV), fent llenguatge musical i violí, on vaig estar-hi fins a primer d'ESO. Des de l'escola, em van encoratjar a presentar-me al conservatori de Terrassa per a cursar el grau professional. Per a mi fer el pas d'entrar al conservatori em va suposar un canvi de mentalitat, ja que era el primer cop que veia que això de la música potser no només era un hobby, sinó que podria ser el meu futur. Vaig anar fent, fins a sisè i darrer curs, en què em vaig plantejar la pregunta: i ara què? Jo tenia molt clar que volia seguir tocant el violí i que em volia seguir formant en música, però el més important era que em volia formar com a professora per a poder ensenyar violí. L'ESMUC va ser un dels pensaments, però la veritat és que, després de donar-hi voltes, ho vaig veure massa cru i vaig optar per començar una carrera a la UAB, carrera que no vaig acabar i, finalment, vaig decidir treballar tant com pogués per a presentar-me a l'ESMUC. I així va ser, després d'un any dur i molt exigent, vaig aconseguir un somni, cursar una carrera a l'ESMUC.

 

Precisament, l'ESMUC és l'origen del grup Celobert. Com es forma?

A l'entrar a l'ESMUC, vaig decantar-me per agafar Cant, Jazz i Música Moderna com a segon instrument. Per a mi, el cant era una forma d'expressió impressionant, però mai no m'havia format seriosament en la tècnica de l'instrument. A finals del primer quadrimestre del primer curs, vaig fer l'audició de cant, acompanyada d'en Miquel al piano; aquell mateix dia havia comentat a en Martí que, si volia venir, hi estava més que convidat, i així va ser. En acabar l'audició, en Martí ens va escriure, dient-nos que li havia arribat al cor i que feia temps que volia iniciar un projecte musical, que creia que els tres ens entendríem i podríem fer coses molt boniques. I així va ser, doncs, al cap d'una setmana, ja ens estàvem reunint per començar a formar el que ara és Celobert.

 

El vostre primer disc és Llum. D'on ve el títol i què hi trobarem?

La decisió del títol Llum va venir un cop ja teníem tot el disc gravat i a punt de publicar. Vam fer unes quantes escoltes del disc sencer i vam començar a fer pluja d'idees de què ens transmetia. Tots els temes del disc són força diferents uns dels altres, sobretot a nivell de gènere musical, però ens vam adonar que el fil conductor que hi trobàvem era un punt de llum en totes les peces: en algunes, com Dona'm una estona o Celobert, era una llum alegre i, en altres, una llum més mística, com a Aloma o Lluny, i d'esperança, com a Hi seré, potser de l'espurna de la ràbia plasmada en Queda't o aquell Sol d'hivern que tant s'agraeix en un dia de fred. En definitiva, vam veure que, inconscientment, havíem creat un disc amb aquesta llum en comú i no va quedar dubte que havíem de titular així el disc.

Son tretze temes, dos dels quals introducció i mitja part, molt diversos entre sí, amb gèneres com el pop, el funk, el rock, etc. Però si l'hem d'emmarcar en un gènere, el definiríem com a pop.

El que es troba al disc són cançons amb sentiments, peces que parlen de temes de la nostra vida. A vegades, diem que Celobert és aquell amic amb qui pots sortir de festa i alhora parlar d'allò més profund. Això és precisament el que trobareu a Llum, temes molt treballats que parlen d'amor, de pors, d'esperança, d'autoestima o de la pèrdua. Tots plens de llum.

 

Has composat una de les cançons dels disc, Sol d'hivern. En què t'inspires a l'hora de composar?

Aquest tema el vaig començar a escriure quan va morir el meu avi Domenech. Era el primer cop que perdia un familiar tan proper i va ser un cop molt dur per a mi. No sabia com canalitzar tot el que sentia i un dia em vaig asseure davant del piano i vaig deixar que sortís tot allò que tenia dins. La tornada la vaig acabar amb en Martí una tarda a l'ESMUC, després d'ensenyar-li aquest tema tan especial per a mi. De fet, li agraeixo immensament haver-me ajudat a acabar el tema, ja que és probable que, sinó, no hagués acabat veient la llum.

 

Llum va sortir el 10 de maig i el mateix dia el presentàveu a la biblioteca El Castell. Com a vacarissana, què va suposar per a tu?

Va ser molt especial poder presentar a casa meva un disc que hem parit entre els tres. Per a mi era com tancar un cercle vital. Va ser realment bonic, l'espai en què es va fer, l'ambient i tot el que en va sortir, un gran plaer per a mi.

 

I per acabar, com veus el teu futur en el món de la música?

Tinc clar que en un futur vull seguir dedicant- me a la música amb la dualitat actual. Per una banda, em vull dedicar a la docència com a professora de violí, i m'agradaria poder combinar-ho amb projectes musicals tan bonics com Celobert, que tant de bo segueixi creixent i per molts anys.

 

Qüestionari vacarissà

Un lloc de Vacarisses: El Cingle Gran

Una activitat vacarissana: Potes Roges

Un record vacarissà: Les excursions de nit a la Torrota, veient les estrelles amb l'Ignasi Ribas

Una millora per al municipi: Que hi hagi espais per a entitats com Potes Roges

Un llibre: L'ombra del vent, de Carlos Ruiz Zafón

Una pel·lícula: Mamma Mia

Un personatge de ficció: La Dory, de Nemo

Un personatge real: Silvia Pérez Cruz

Un plat: Fideus a la cassola